PSICOTERÀPIA

Col·legiada nº 9969

Què és?

És un viatge apassionant per a descobrir-nos i reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. En un esforç per ser acceptats, des de molt petits ens sobre adaptem a les exigències de l’entorn, afegint capes i capes a la nostra veritable naturalesa. Aquí es comença a gestar el nostre personatge, mantenir-lo requereix molt d’esforç i, sovint, una lluita amb nosaltres mateixos per tot el que rebutgem i amaguem. És un gran repte “obrir la caixa negra”, veure el que hi ha i assumir-nos en tot. Mentre no ho fem, no deixarem de criticar-nos i jutjar-nos de manera cruel i implacable. Assumir-se equival a deixar-se en pau, i això és un gran descans.

Com funciona?

La meva funció és acompanyar a la persona fent de “mirall”, donar un punt de vista diferent, una altra mirada. Desafiar creences, fer conscients determinats automatismes, patrons propis i dinàmiques en les nostres relacions que són disfuncionals. És un treball en equip, analitzant conjuntament i realitzant pràctiques vivencials a través de sessions d’una hora, amb freqüència setmanal o quinzenal al principi. M’adaptaré al teu ritme i necessitats, per la qual cosa, quan tu ho sentis, les nostres trobades seran puntuals (mensuals, trimestrals, anuals).

Per què Psicoteràpia?

Tots tenim una idea de nosaltres mateixos, un sentit d’identitat sobre com som, ens referim a ella com a personalitat, caràcter. Aquesta idea, el “jo sóc…” condiciona totes les nostres decisions: personals, professionals, relacionals, lúdiques. I fruit d’aquestes decisions alternem períodes de calma i turbulències, ningú se’n lliura, formen part de les “regles del joc” d’aquest món. Estàs viu? Sí? Doncs en algun moment sentiràs que has ficat la pota, que no has estat a l’alçada i patiràs.

Podem caure en un pou anímic per un esdeveniment extern que ens supera (malaltia, acomiadament, divorci, pèrdues de tota mena), o per un sentiment intern d’insatisfacció que inexorablement va creixent fins a fer-se insostenible.

Quan no percebem un mínim de coherència entre el que fem, pensem i sentim, ens desestabilitzem i patim. D’aquí sorgeixen la majoria dels processos psicoterapèutics. Encara que a vegades és realment difícil, val la pena veure’ls com a finestres d’oportunitat: viure’ls com una invitació a desplegar-se, a renovar-se, a deixar enrere idees, conceptes i creences que ens llastren i empetiteixen.